De la mar el mero...

Una de les coses que més m'ha sorprès aquest estiu fent tubo i ulleres intensament, és l'abundància del mero (Epinephelus marginatus) a quasi a tot arreu. Segurament la dita en castellà "de la mar el mero y de la tierra el carnero", es debia referir en una època que el mero era un peix molt freqüent.

Mero fotografiat a Sant Pol de Mar.

Curiosament es troba individus petits dispersos per tota la costa, des de forats en roques i espigons de ports o de defensa. El problema és que és una espècie molt vulnerable a la pesca submarina, i no és legal pescar-lo amb menys de 45 cm. Això és greu, doncs no es reprodueix fins a assolir els 5 anys d'edat, molts anys per una espècie de creixement lent, i molts cops se'l pesca abans de que s'hagi pogut reproduir i a les nostres poblacions hi ha molt pocs individus madurs sexualment. A més és un peix hermafrodita proterigínid, això vol dir que primer és femella i després mascle. les femelles maduren sexualment als cinc anys i entre els 7 i 10 anys es transformen en mascles, per tant els mascles tenen una talla més gran que les femelles, i són més escassos.

Anfós fotografiat a la Cala Sant Francesc, Blanes. 

Anfós fotografiat a la Cala Sant Francesc, Blanes

Anfós fotografiat a la Cala Sant Francesc, Blanes

Anfós fotografiat a la Cala Sant Francesc, Blanes

Alguns mascles poden assolir els 150 cm i uns 50 kg de pes.
Viuen en coves o esquerdes i són molt territorials.

 

Cavitat ocupada per dos meros. El més groc és el més jove.

 El mero és una espècie emblemàtica de la Mediterrània, deixaràs que ho continuï sent?

Un peix comú... però espectacular

Si algun dia us animeu a fer tubo i ulleres segurament el primer peix que veureu, per mida i abundància, la Saupa o Salpa (Sarpa salpa). Pot assolir la mida de uns 50 cm i és l'únic espècie de peix Mediterrani que en estat adult és estrictament vegetariana. S'alimenta d'algues i fanerògames marines.

Mola de saupes a la Cala Boadella.

Mateix grup de saupes.

  És hermafrodita proteràndric, és a dir primer és mascle i després és femella.

Enorme mola a la Punta Vella, Arenys de Mar

Gran mola a Arenys de Mar, a la Punta Vella

El més llest dels senzills,... el pop roquer

Sempre m'ha fascinat el pop (Octopus vulgaris), sobretot per la seva forma, digne d'un ésser d'un altre planeta, flexibilitat i versatilitat. Ocupa diversos ambients, des de fons sorrencs, a rocosos i espigons de ports.

Aquest mol·lusc cefalòpode, s'alimenta de tot el que pot capturar, crustacis, mol·luscs o peixos.

Pop petit a Calella de la Costa.

Pop a Calella.

Pop a Calella.

Pop a Calella.

 De mitjana la vida és d'entre dos i quatre anys. La femella un cop feta la posta vigila els ous i un cop eclossionen sol morir.

És famós per la seva flexibilitat, fet que li permet entrar i amagar-se en escletxes més estretes. El que no és tant conegut és la seva intel.ligència, és el més savi dels invertebrats (animal sense vertebres), fet que li permet distingir objectes i aprendre.  

Pop fotografiat a Arenys de Mar.

També té una alta capacitat de canviar de forma i de color fent que tingui una capacitat de mimetisme espectacular. També canvia de color segons el seu estat d'ànim.

Pop canviat de color a Sant Pol.

Detall del mateix pop.

Té una visió molt bona i el seu ull és extraordinàriament semblant al dels vertebrats (els que sí tenen columna vertebral), però no tenen la retina invertida com aquests. Això demostra que la evolució ha "inventat" dos cops els ulls amb cristal·li en dos grups diferents, vertebrats i mol·luscs cefalòpodes.

Detall de l'ull i l'espiracle d'un pop de Sant Pol.

Quan es molestat el pop llença una taca de tinta per defensar-se dels seus predadors, distraient-los l'atenció. A més fuig a reacció expulsant aigua per l'espiracle.

Pop fugint a Calella.

A partir d'ara quant et mengis un pop... amb ceba o a la gallega, pensa que era un prodigi de l'evolució.

Meduses... i què?

Les meduses són animals primitius que causen molts "problemes" al món modern. Són tant antics que ja trobem indicis de la seva presència fa 500 milions d'anys, durant el període Càmbric, nosaltres l'espècie humana, només fa 150.000 anys que vam aparèixer en un racó de l'Àfrica. El més provable és que nosaltres desapareixerem de la Terra i les meduses continuaran existint.

El mar no és una piscina, i nosaltres hi anem a banyar, però el mar és l'hàbitat de moltes criatures, entre elles les meduses, pel que mereixen com a mínim respecte i atenció. Per contra generen rebuig i pànic quan puntuals apareixen a l'estiu.

Avui us parlaré de les dues espècies l'ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata) i el born blau (Rhizostoma pulmó) .

L'ou ferrat és una espècie molt freqüent a la Mediterrània, pot assolir uns 25 cm de diàmetre, i té uns tentacles característics acabats amb un botó lila. la seva picadura és pràcticament inofensiva per als humans. S'alimenta de plàncton.

Ou ferrat fotografiat a Arenys de Mar.

Ou ferrat fotografiat a Sant Pol.

Part dels tentacles que hi ha sota l'ombrel·la.

Eixam de ous ferrats a la platja de Roques Blanques, Sant Pol.

Alguns peixos busquen refugi entre els tentacles de les meduses.

Juvenil de sorell refugiant-se entre els tentacles d'un ou ferrat.

L'altre espècie que més es veu, el born blau, és l'espècie més gran que podem trobar a la mediterrània. Genera molt pànic pel seva mida, però com l'ou ferrat és totalment inofensiva, només a persones molt sensibles pot provocar una lleugera irritació que marxa amb poc temps.

Born Blau fotografiat a Roques Blanques, Sant Pol

El mateix exemplar.

Detall dels tentacles que utilitza per filtra el plàncton del que s'alimenta. 

 

Jove de sorell entre els tentacles d'un born blau, on troba refugi.

 

 

La pregunta és, per què hi ha ara més meduses? Bàsicament per dues raons; la primera és la reducció dels seus predadors naturals, les tortugues marines, i segon la sobrepesca de espècies de peixos que s'alimenten de de plàncton (com el seitó i la sardina), per tant tenen més aliment a la seva disposició.

La propera vegada que vegis meduses, no et queixis, no tinguis por, ... admiren la bellesa.

Riu-te'n dels peixos tropicals

La segona entrada la dedico  a un peix espectacular, que m'ha sorprès per la seva abundància a llocs tat assequibles com al port d'Arenys, l'espigó de Canet, etc, el Moret vermell (Apogon imberbis). Aquest és un peix nocturn, i durant el dia el trobem amagar a petites cavitats, molts cops a pocs metres de fondària.

Dos exemplars fotografiats al espigó de Canet.

 És un peix molt acolorit digne d'un mar tropical, però que és comú a casa nostra. Amb prou feines fa 5 cm.

Exemplar fotografiat al port d'Arenys de Mar

Una de les curiositats d'aquest peix, és que és el mascle el que cova els ous un cop fecundats,... a la boca. Aquest no podrà tancar-la ni alimentar-se fins que aquests eclosionin.

Morets a Cala Boadella, Lloret de Mar.

Dos individus fotografiats a la Roca Grossa de Sant Pol. El de la dreta és un mascle amb la posta a la boca.



 

Avui neix un blog on vull compartir les meves experiències fent snorkeling amb qui li interessi, i posar en valor el fons marí proper i accessible amb unes simples ulleres i tubo.

La primera entrada la dedico a una de les grans sorpreses que m´he trobat a la comarca del Maresme, la Nacra (Pinna nobilis). Aquest és el mol·lusc bivalve més gran de la Mediterrània (on és endèmica), pot assolir fins a 120 cm i viure 20 anys. De totes formes la seva mida més normal és uns 50 cm. Viu entre 2 i 60 m de fondària en fons tous, sobretot en alguers (Posidònia oceànica).

Exemplar de nacra a la base d'una mata de Posidònia.

El problema és que és una espècie que ha estat molt afectada per la destrucció del seu hàbitat i la sobrepesca. Primer els vaixells d'arrossegament han destruït els alguers de la comarca convertint-los en un desert. També la pesca per consum i la venda de la seva closca com a record ha fet que desaparegui de gran part del litoral. Per reblar el clau, li afecta molt el fondeig de barques tant perquè les àncores de les embarcacions destrueixen l'alguer on habita com per la seva destrucció directa.



 

Així doncs és responsabilitat que nosaltres i la nacra puguem conviure a la Mediterrània, ho aconseguirem... jo crec que sí