Flors de tardor: l'alguer

En aquest blog ja havia parlat de l'alguer (Posidonia oceanica), una planta, que no alga, que viu dins el mar (http://tuboiulleres.blogspot.com.es/2017/07/paisatge-maresmenc-lalguer.html). I com a bona planta té arrels, tija, fulles i flors. A diferència de les plantes terrestres la floració es fa ara, a la tardor, just quan els corrents marins són més intensos.

Curiosament aquesta planta no floreix cada any, però sembla que aquest any està florint a varis llocs dels Països Catalans http://www.observadoresdelmar.es/mapa.php?projecte_id=12&especie_id=906
No està massa clar el perquè floreixen, però pel fet de ser importants per a la seva dispersió, s'interpreta com una millora de les condicions ambientals de temperatura, salinitat, etc...

Animals de colors, els nudibranquis I

Dins el món submarí hi ha un grup de llimacs que fan la delícia dels practicants de l'esnòrquel els nudibranquis. Aquest és un grup de mol·luscs gasteròpodes (de la família dels cargols), que tenen una característica coloració. Un dels més freqüents a l'estiu és Cratena peregrina, mol·lusc espectacular, amb colors molt vius i verinós, amb clara coloració aposemàtica (coloració molt vistosa que tenen els animals verinosos per tal que els seus depredadors quedin advertits). El verí l'obtenen del seu aliment, celenterats colonials del gènere Eudendrium sp, animal de la família dels coralls amb tentacles verinosos.

Cratena peregrina és molt comú a poca fondària en fons rocós on se'l troba enfilat a les branques d'Eudendrium.

El gran capbussador: El corb marí emplomallat

Des de els anys noranta cap aquí, a la costa catalana i sobretot al Maresme la població de corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) ha experimentat un fort augment. Això fa que els encontres amb aquest ocell fen esnòrquel siguin cada cop més freqüents.

Aquest és un ocell que menja peix capbussant-se i perseguint-lo. Pot arribar a baixar fins als seixanta metres i és molt hàbil sota l'aigua. La seva estratègia, a diferència d'altres espècies d'aus marines, el seu plomatge no és impermeable, i per tant es mulla i li permet baixar més fàcilment. Per aquest motius passen molta estona aturats damunt de les roques assecant-se.

Corb marí observant una mola de joells a la Cala Sant Francesc

Amant de la foscor: la mòllera de roca

Hi alguns peixos que estem més acostumats a veure'ls al plat que al mar, i alguns que fins i tot són rars de veure al mar, sobretot pels seus hàbits amagadissos. Aquest és el cas de la mòllera o bròtola de roca (Phycis phycis), peix nocturn que durant el dia li agrada amagar-se a coves i escletxes ben fosques, i per això és difícil de detectar.

La podem trobar des de prop de la superfície fins a 200 m de fondària. Durant el dia roman amagada i surt durant la nit a caçar invertebrats i peixos petits que detecta a la foscor gràcies a les prolongacions de les seves aletes pelvianes.

Tot i que no se'n pesquen gaires, pel fet de no formar moles grans, la seva carn és molt apreciada.

Exemplar fotografiat a només 4 m de fondària. Es veu molt bé les prolongacions de les seves aletes pelvianes.

El mateix individus.

Un mar de Mabres

Durant aquests dies d'estiu tots anem a la platja, i a les platges sorrenques del Maresme hi ha un espectacle amagat sota la superfície. Moles de mabres (Lithognathus mormyrus)  es reuneixen per a la reproducció. Aquest peix d'escata ( de la família dels espàrids) li agrada molt els fons sorrencs, més que no pas els fons sorrencs com la majoria de les altres espècies de la seva família. Com molts peixos és hermafrodita proteràndric, el que significa que primer madura sexualment com a femella, quan assoleix els 14 cm, i es transforma després en femella, quan assoleix entre 21 i 28 cm d'envergadura.

Mola de Mabres a Canet de Mar

Detall del grup de mabres

Païsatge maresmenc: l'alguer

Quan pensem amb la comarca del Maresme, a molts ens ve al cap la platja, la draga, la via del tren, la NII, els pobles de Mar, els pobles de Munt,... els boscos i la Serralada Litoral. a quasi ningú se li acut que el païsatge maresmenc més característic està amagat sota la superfície del mar.

Aquest païsatge és l'alguer, un ambient format per una planta, no una alga com pot enganyar els seu nom. L'alguer (Posidonia oceaniaca) en realitat és una planta, amb arrels flors i fruit, endèmica de la Mediterrània (què només es troba a la nostra mar), que ocupa litorals sorrencs.

Alguer a Llavaneres

El mateix alguer

Com que és una planta necessita llum, per tant creix des de poca fondària fins els 27 m. Té uns rizomes, semblants als e les canyes i al llarg dels anys i amb un lent creixement formen un tipus de sol al fons del mar i ajuden a fixar la sorra i a protegir es platges de les onades.

Rizomes de la posidona

Les fulles creixen des de la base del rizoma i a mida que creixen molts animals epífits (que viuen enganxats) es creixen al damunt.

Hidrozous i briozous epífits creixent a les fulles de l'alguer

Fulles amb taques blanques que són epífits

Fulles amb gran varietat d'epífits

Com que les fulles se'ls omple d'epífits que els dificulta la fotosíntesi, canvien cada tardor les fulles. Aquestes s'acumulen a les platges, on protegeixen aquesta de l'erosió. Per desgràcia a molts llocs aquestes acumulacions de fulles són "netejades".

Acumulació de fulles a la platja

Detall de les fulles, es veu molt bé que retenen la sorra

A més l'alguer és molt important per a moltes espècies marines que hi troben refugi dels seus depredadors.

Tords buscant refugi entre les fulles de de l'alguer

Ara l'alguer està en regressió per cula de molts factors, com la pesca d'arrossegament, pesca artesanal, la regeneració de platges, i el fondeig de vaixells amb les seves ancores.

Ancora malmetent una mata de posidonia a Cala Bona, Tossa

Cadena d'una embarcació malmetent l'alguer

Per tant és urgent restringir el fondeig en zones d'alguer i promocionar el fondeig ecològic.

Al Maresme a més tenim l'alguer més gran de Catalunya, dins la xarxa Natura 2000, per tant teòricament protegit, a la pràctica res de res.

Cartografia de l'alguer de Mataró

Ara quan mireu el mar de la comarca, penseu que el mar no és un "desert d'aigua".

Una gamba increïble, la gamba comensal

Fer esnòrquel no deixa de sorprendre. Avui he descobert un animal excepcional, que ja havia vist en fotos, però no pensava que jo el veuria. Aquest animal és la gamba comensal o gamba d'anemone (Periciclemes ametbysteus). Aquesta gamba és transparent, però amb un disseny espectacular, amb taques de colors dignes d'una espècie tropical, ... però no, és una gamba endèmica de la Mediterrània. Aquest animal és comensal (vol dir que s'aprofita d'una altra espècie però sense causar-li cap perjudici) de vàries espècies d'anemone, animal celenterat urticant, on hi busca protecció.

La gamba és un espècie omnívora i busca el menjar prop de la protecció de l'anemone.

Gamba comensal a la Cala Sant Francesc. Es veu molt bé ue està sobre una anemone.

Tentacle de l'anemone que toca la gamba, però aquest és immune al seu verí

Flors al mar, no anemone groga

Fent esnòrquel, fas una classe de zoologia cada dia. Una de les coses més sorprenents és que coneixes animals, que en alguns casos semblen més plantes, o el concepte que tenim de les plantes que no pas animals. Aquest és el cas d'un cnidari antozou, l'anemone groga incrustant (Parazoanthus axinellae). Aquest cnidari, emparentat amb meduses i coralls, i com ells només te boca i no anus. Viuen enganxats a la roca o sobre esponges a llocs foscs on no hi poden viure algues. Allà esperen que l'aliment arribi als seus tentacles. Es reprodueixen asexualment per gemmació, és a dir creixen nous individus de la base dels més vells, sent tots els individus clons.

Catifa de pòlips a Cala Rustella, Roses

Catifa que tapissa una paret a cala Rustella, Roses

Colònia a una cova de la Cala Foradada, Palamós.

Detall de la colònia a la Foradada

Individus a Punta Santa Anna, Blanes.

Detalls dels pòlips

Pòlips a Punta d'Agulla, Blanes, 

La reina dels crustacis, la llagosta

Aquesta si que no me l'esperava, veure una llagosta a una fondària assolible. Això és que ha passat aquesta setmana, he vist una llagosta (Palinurus elephas), i no era dins una cassola. Aquest seria un animal comú si no fos per la sobrepesca, tant comercial com "esportiva".

És un animal nocturn, i durant el dia s'amaga en coves o esquerdes d'on només en sobresurten les seves característiques antenes. A la nit surt a alimentar-se d'invertebrats, sobretot cucs i crancs, així com carronya.

Quan en mengeu alguna... penseu que costen molt de trobar.

Un barrufet de mar? No un opistobranqui

A mida que passen els dies més em sorprèn el que està a l'abast de una simple cabussada amb tubo i ulleres. El passat dia 17 de març en una capbussada a la Punta s'Agulla ja sortint i amb el cos ben fred, un reflexe blau es divisava entre les algues vermells. En apropar-me, "bingo", un somni fet realitat, i només a un metre i mig de fondària, un nudibranqui blau!!! No arribava a un centímetre, però la seva bellesa destacava sobre les algues vermelles, per on s'arrossegava. Un com ja fora l'aigua i en poder classificar les fotos, es tracta d'un exemplar de Felimare orsinii, preciós animal que no té pas un nom popular que li faci justícia, llàstima. Potser per la seva mida petita, no arriba als 15 mm, ha passat desapercebut i per tant no té lloc a la cultura popular.

Els opistobranquis són un grup de mol·luscs gasteròpodes (grup dels cargols i llimacs), que tenen les brànquies a la par posterior del cos. Al cap tenen com unes antenes o plomalls (rinòfors), que els serveixen com a òrgans dels sentits.

El sorprenent del color és a causa de la toxicitat de la pell que s'emmagatzema en unes estructures dèrmiques, i la coloració cridanera adverteix als seus possibles depredadors que és verinós (això se'n diu aposematisme).

Doncs bé si aneu a la platja mireu bé lo petit, potser us endureu una gran sorpresa.

Hi ha vida després del temporal, la rabosa groga

Després  d'aquests episodis de Gregal i llevant, el nombre i mida dels peixos que es pot veure fent snorkel, ha baixat moltíssim, en nombre i en mida.

De totes formes hi ha un indici de que no tot està acabat. Aquest és el cas de la rabosa groga (Tripterygion delaisi), que just ara els mascles comencen a adoptar la seva coloració nupcial, i adquireixen un comportament territorial.

El mascle d'aquesta espècie defensa un territori d'un metre quadrat, i festeja les femelles que se li apropen. Un cop han post els ous, el mascle els vigilarà fins que aquests eclossionin. La femella té uns colors molt més discrets.

Mascle adquirint la coloració nupcial, a la Cala Sant Francesc.

Detall del cap del mascle

 

Detall del mateix mascle 15 dies més tard.

El mateix mascle.

Detall del cap del mateix mascle 15 dies més tard.

 

 

Femella de rabosa groga.



Semba ben bé d'un altre planeta: la sèpia

Avui ha estat un dia excepcional, d'entre mig de la cripsi (facultat de mimetitzar-se en un ambient), ha aparegut un animal fantàstic, com un fantasma, la sèpia (Sepia officinalis). Els cefalòpodes són coneguts, a part de ser utilitzats com tapes i racions, pel seu ràpid canvi de color. Aquest canvi de color els serveix per comunicar-se o per camuflar-se. Aquest últim els serveix per amagar-se dels seus predadors o de les seves preses, ja que la sèpia és un animal depredador sobretot de crancs i gambetes, tot i que també s'alimenta de peixos.

El seu os, que és conegut perquè es posa al canaris per esmolar el bec, és un complex òrgan de la flotabilitat, doncs a diferència del pop, la sèpia és una molt bona nedadora

A partir d'ara, quan mengeu mandonguilles amb sèpia o "chocos", penseu que abans eren un animal dels més excepcionals que tenim al món.

Sèpia camuflada al fons rocós a la Cala Sant Francesc, Blanes.

La mateixa sèpia a punt de tirar-me tinta, amb una segona sèpia al darrera, a la Cala Sant Francesc.

Però que fan les sèpies al gener tant a prop de la costa? Doncs és just ara quan fan el festeig i la posta. Les sèpies busquen un suport dur, roca, alga, corall, o alguer, per fixar els seus ous un cop ja fecundats. Aquests són negres amb forma de pilota de rubby.

Ous de sèpia, fixats a la roca.

 

Ous de sèpia, fixats a la roca.