divendres, 20 de setembre de 2019

L'aranya, un animal perillós?

A les nostres platges sorrenques a part de banyistes, també i deambulen molts organismes. Un d'ells conviu entre nosaltres i per sort passa desapercebut, l'aranya  (Trachinus draco). Aquest és un peix que viu en fons sorrencs on s'alimenta del petits invertebrats que s'hi amaguen, ara aquest peix és altament verinós, té fiblons verinosos a una espina just a sobre les ganyes, i també als tres radis primers de l'aleta dorsal. Aquest verí és molt perillós, és una glucoproteïna que actua com a vasoconstrictor, i si ens l'inocula provoca inflamació, vòmits, molt dolor, febre, convulsions i insuficiència respiratòria. Això ho saben molt bé els pescadors que les netegen quan pesquen i més d'un s'ha emportat una pessigada.

Bé quan aneu a la platja... penseu que hi ha animals verinosos... no cal anar a llocs exòtics per trobar-los... recordeu que el mar no és una piscina.

Aranya a dos metres de fondària a Arenys de Mar.

Aranya amagada a la sorra a 7 metres de fondària a la cala Sant Francesc a Blanes.

Aranya a Sa Tuna, a Begur a 4 metres de fondària.

Aranya a Sa Tuna, a Begur a 4 metres de fondària.


diumenge, 15 de setembre de 2019

Viure damunt i sota la sorra: el sonso.

Al nostre litoral sorrenc hi ha una espècie força comú, que és molt important per a la xarxa tròfica d'aquest ecosistema, el sonso (Gymnammodytes cicerelus). Aquest és un peix que viu en moles de centenars a milers d'individus, que nedant junts amb una forma anguil·liforme. S'alimenta de zooplàncton , però a la vegada el mateix sonso és l'aliment d'una munió d'altres peixos, ocells, mamífers marins i sobretot l'home... i la dona. Són aquests darrers que en el cas de Catalunya des de 2012 estan portant un projecte de cogestió que permeti que la pesca d'aquest peix sigui sostenible en el temps. La bona notícia és que aquest projecte funciona molt bé, ja seria bo que és planifiqués el mateix en d'altres pesqueries.

L'abundància del sonso oscil·la d'un any a l'altre, però el 2019 està sent un any excepcional. Aquest fet fa que sigui força fàcil veure'l a poca fondària amb unes senzilles ulleres i tubo, entre 2 i 6 metres de fondària, això sí, si el fons és sorrenc. Al Maresme és molt comú, i és on se'n pesca més del País.

Durant el dia les moles de sonso neden entre aigües prop del fons, a la nit s'enterren a la sorra.

Sonso a Arenys de Mar


Excés de sonso alliberat des de una barca sonsaire a Arenys

Sonso a Canet

Sonso a Canet

Sonso a Canet

Sonso a Canet

Sonso a Canet

Sonso a Canet

Sonso a Canet




dilluns, 29 de juliol de 2019

Invisible a la sorra, el tacó

Aquests dies d'estiu anem tots a la platja i  ens sembla que sota l'aigua continua el "desert " de sorra de la superfície. Doncs res més lluny de la realitat, a la sorra hi ha una fauna molt interessant, que hi viu. Aquest és el cas del tacó o pedaç (Bothus podas), peix pla, de la família dels coneguts llenguados. Aquest peix, en realitat ha evolucionat per jeure de costat, i durant aquest procés l'ull dret ha migrat cap el costat esquerra (just el contrari que li passa al seu parent el llenguado). Quan neixen de l'ou té els dos ulls simètrics, com qualsevol peix, però al llarg del seu desenvolupament larvari, aquest ull passa d'un costat a l'altre de la cara. Els mascles tenen els ulls més separats que les femelles.

Viu a la superfície sorrenca, on es camufla perfectament, i pot adoptar el color del fons. quan se l'emprenya molt s'enterra fulminantment a la sorra. S'alimenta de petits invertebrats que allí hi viuen.

Quan aneu a banyar... penseu que potser algú us està mirant des de la sorra.

Detall del cap d'una femella, amb els dos ulls al costat esquerra.
Tacó femella nedant a platja Castell.


Tacó femella a platja Castell.

Tacó femella  a la tercera platja d'Arenys.
Tacó femella a Sant Pol de Mar.

Tacó mascle a Calella de Mar.

dimarts, 25 de juny de 2019

La mirada de la sèpia, una analogia!!



Ja vaig fer una entrada parlant de la sèpia, però aquest animal tant magnífic mereix un blog sencer. Sempre que trobes aquest animal és una trobada màgica. Els cefalòpodes són considerats els invertebrats més intel·ligents, però el que més destaquen és que la seva visió és olt semblant a la que tenim els vertebrats. Els invertebrats que tenen ulls, són ulls compostos normalment. l'ull compost és típic en els artròpodes. Ara bé, els mol·luscs o són cecs o tenen unes estructures senzilles anomenades ocels.

Resultat d'imatges de homologia ojo cefalopodo
Comparativa d'ull de vertebrat i ull de cefalòpode.
En el cas però dels mol·luscs cefalòpodes, la sèpia ho és, els ulls són molt semblants als nostres, però el més magnífic, és que a diferència dels vertebrats, les cèl·lules sensibles a la llum, la reben directament, no invertida com nosaltres. Per dir-ho d'una altre manera, tot i la similitud entre els ulls de la sèpia i els nostres, no descendim d'un ancestre comú, sinó que aquest tipus d'ull s'ha inventat dos cops dins de l'evolució. Aquest fet s'anomena convergència adaptativa.

Ara quan mengis fideuà... o miraràs d'una altra manera.






dilluns, 6 de maig de 2019

Un resistent, la tortuga babaua

Sé que normalment en aquest bloc escric de temes molt diferents, però sempre referides al que podem trobar fent tubo i ulleres. Avui però, em sortiré una mica d'aquesta "norma". Aprofito que ahir es va alliberar a Arenys de Mar la Niki, per parlar d'aquesta magnífica espècie. La Niki és un exemplar femella de tortuga babaua (Caretta caretta) trobada a les aigües d'Arenys de Mar el 6 d'octubre de 2016. La Niki és un exemple de la problemàtica d'aquesta espècie a la Mediterrània, va ser trobada embolicada amb diverses restes de caps i i fustes, a una aleta i al coll. Des de llavors ha estat ingressada al CRAM (Centre de Recuperació d'Animals Marins). Després de ser tractada i recuperada, ahir, la Niki van ser alliberada amb quatre tortugues més. L'acte va generar molta expectació, la platja del Cavaió es va col·lapsar de gent interessada en veure les tortugues.

Moment de l'alliberament de la Niki
Niki amb l'aleta amputada, arrossegant-se cap al mar.


La tortuga babaua és un animal molt primitiu, que té els seus orígens al Cretaci, a l'època dels dinosaures... fa uns 70 milions d'anys. Doncs ha sobreviscut fins els nostres dies.

Aquesta és una espècie de distribució cosmopolita, d'aigües tropicals i subtropicals de l'Atlàntic, Carib, Indic, Pacífic i Mediterrani.

En el nostre mar semblava extingida com a reproductora, a la banda occidental, no en la banda oriental on sí s'ha mantingut. Però darrerament ha colonitzat les nostres platges des de l'Andalusia mediterrània fins al sud de França. A Catalunya la zona ho s'ha trobat més postes és a la comarca del Maresme. Sembla que tot i la freqüentació de les platges a l'estiu, són aquestes platges de sorra gruixuda i altes, les preferides per pondre-hi els ous. S'ha trobat postes a Malgrat de Mar, Mataró i Premià, i s'ha vist intents a Sant Pol i Calella... més les femelles que han post i no s'ha trobat la posta.

Les postes es fan a la primavera o principis d'estiu. Durant aquesta època els mascles neden a prop de les platges de posta per interceptar i copular les femelles. No es coneix gaire el festeig, però es sap per anàlisis genètics que els ous d'una posta poden ser de més d'un mascle. A més les femelles tenen la capacitat de retenir l'esperma durant força temps, doncs es sap que els gens d'un mateix mascle s'ha trobat en postes diferents de la mateixa femella fetes amb molt temps de diferència.

La incubació dura uns 60 dies de promig. La femella pot fer més d'una posta, entre 3 i 5 de mitjana, tot i que a la Mediterrània sembla que només en fan una. Entre posta i posta passen entre 10 i 18 dies. Un cop feta la posta, en poques hores els embrions migren cap a la part superior i formen al·lantoides, membrana que els serveix per a respirar. Per aquest motiu no s'ha de tocar els ous perquè el canvi d'orientació de l'ou asfixiaria l'embrió.

La temperatura d'incubació ha de ser uns 29,5 ºC, temperatures més altes produiran més femelles, i més baixes, més mascles.

Tortugues nascudes a Premià, el passat octubre.

Tortugues nascudes a Premià, el passat octubre.
Tortuga sent mesurada per un biòleg del Departament.
Naixement de les tortugues de Premià de Mar.



En néixer les tortuguetes són molt petites, en prou feines arriben als 17 g, normalment entre 15 i 20 g, per contra una femella adulta pot superar es 80 kg. Les tortuguetes no assoliran la maduresa sexual fins els 19 a 30 anys d'edat, quan la closca assoleixi uns 65,5 cm. Aquesta espècie pot viure entre 45 i 50 any, en casos extrems fins als 70.

Els adults són pelàgics, viuen lluny de la costa, i només s'hi apropen per pondre. S'alimenten de meduses i salpes,  a pesar de la seva toxicitat. Això fa que sovint confonguin el plàstic amb aquest aliment i mengin bosses de plàstic. Estudis genètics han demostrat que la població d'Andalusia i del País Valencià estan relacionades amb les tortugues del Carib, mentre que les poblacions catalanes i franceses, estan relacionades amb les de la Mediterrània oriental.

És un fet que la població nidificant de les tortugues babaues està augmentant a casa nostra, segurament per varis motius, però sembla que n'hi ha dos de més plausibles: la seva protecció legal i la la reducció de la flota pesquera, i l'escalfament global. Sembla que l'escalfament fa que neixin més femelles (com ja s'ha comentat abans) i aquestes són més fil·lopàtriques, pel que tendeixen a tornar on han nascut... per contra els mascles són més divagants i els costa més tornar.


Mascle de 60 kg alliverat ahir a Arenys de Mar.


Femella alliberada ahir al Cavaió, Arenys de Mar.


Les tortugues petites són molt vulnerables, tant als depredadors terrestres, durant la incubació i naixement, com als marins un cop han aconseguit arribar al mar. Per contra els adults tenen pocs enemics natural, només alguns taurons grans i les orques. En canvi és una espècie molt pescada arreu, i en molts països hi ha un comerç il·legal dels seus ous. També la pesca accidental de xarxes i palangres, causa un enorme nombre de baixes en les seves poblacions.

Doncs bé, és responsabilitat nostra que aquesta espècie pugui conviure entre nosaltres, pel que a l'hora de gestionar-la, hem de minimitzar les baixes per pesca, les molèsties a les platges (activitats vàries, "platges per gossos", xiringuitos, il·luminació nocturna, etc), i la discutible gestió que es fa de les seves postes...

És una meravella que poguem gaudir d'aquest animal que ha sobreviscut a tota classe de cataclismes... que no siguem nosaltres qui les extingim.



dissabte, 9 de març de 2019

Sembla mentida que hi hagi animals així: el cinturó de Venus.

Ara entre l'hivern i la primavera, quan l'aigua està més freda i carregada de nutrients, apareix a prop de la costa els plàncton gelatinós. Aquest és un grup d'animals que viuen a la columna d'aigua, i la característica principal és que són animals transparents, per camuflar-se, i tenen un percentatge molt alt d'aigua al seu cos. Molts dels animals del plàncton gelatinós són meduses, salpes, gasteròpodes quetògnats i ctenòfors.

Aquest darrer grup pertany el cinturó de Venus (Cestum veneris), un dels ctenòfors més grans i espectaculars que trobem al nostre mar. És força gran, pot arribar a 1,5 m, i s'alimenta filtrant plàncton que captura amb el seu cos pla. És fosforescent a la nit, i durant el dia el moviment dels seus cilis generen uns reflexes d'iridescència. No són colors generats per uns pigments, si no per una reflexió de la llum, com passa amb es bombolles de sabó.

Aquest animal el trobem als mars tropicals i subtropicals de tot el món, dels 40º nord i sud. Habita des de la superfície fins a uns 200 m de fondària.

Cap escriptor de ciència ficció ha estat capaç d'imaginar un animal com aquest.

Meravellós cinturó de Venus contra el Sol. 



Part central de l'animal, on es veu perfectament la faringe 

Cinturó de Venus sencer

Reflexes iridescents dels cilis amb moviment.

 

dilluns, 25 de febrer de 2019

El cuc feminista

Una de les coses sorprenent de la natura és la diversitat de formes i estratègies que tenen les espècies animals. Aquest és el cas del cuc anèl·lidsde la classe dels equiuroïdeus, Bonellia viridis.  Aquest animal té segurament el dimorfisme sexual més gran conegut (és a dir, diferència entre la morfologia del mascle i la femella). La femella viu amagada dins una escletxa i projecta a l'exterior una probòscide en forma de Y, que pot arribar als 40 cm. La utilitza per filtrar les partícules microscòpiques de les que s'alimenta. El mascle per contra mesura només un 3 mm, i té una vida planctònica, fins que és capturat per una femella. Un cop capturat "s'instal·la" a la faringe o a l'úter i viurà definitivament com a hoste de la seva "estimada". Perd totes les seves funcions excepte la reproductora, sent a la pràctica un testicle, que fecundarà els ous de la seva "gran" protectora.

La femella és de color verd a causa d'una substància altament biocida, bonelina, que impedeix que li creixi al damunt organismes sèssils.

A continuació diverses imatges de pa probòscide de la femella.





dijous, 31 de gener de 2019

Vida a l'hivern: Nudibranquis IV

A l'hivern de terra tot sembla dormir, les plantes, els animals.... en el mar no passa exactament el mateix. Tot i que l'aigua està freda, entre 10 i 12º, alguns animals proliferen. Aquest és el cas del opistobranqui Elysia timida, un llimac marí molt comí als fons soms i rocosos del nostre País. Aquest és una espècie herbívora que s'alimenta d'algues, sobretot Padina pavonica i Acetabularia acetabulum

Una de les coses més al·lucinants és que Elysia magatzema els cloroplasts de les algues que menja al mantell i els utilitza perquè facin  la fotosíntesi per a ella.  


A la Cala Sant Francesc
Elysia amb el mantell obert on es veu el color verd on acumula els cloroplasts.



Elysia timida a la Punta s'Agulla

Acetabularia acetabulum amb una Elysia timida pasturant (A baix a l'esquerra)